Classificació oficiosa Km. 37,5 Puigsacalm Extrem
Escrit per Ramon
Aquí pengem la classificació oficiosa d'en Mateu a la Puigsacalm Extrem. ;o)
La continuació ( segon full )
i més classificació ( tres i últim )
I l'enllaç a les fotografies del punt control al km 37,5 de la cursa
"Ningú havia entès mai per què els homes primitius s'havien distingit de la resta de la creació aixecant els artells de terra i posant-se drets. Era per respirar! per obrir la gola, inflar el pit i aspirar aire millor que cap altra criatura del planeta. Però això només era el principi. Perquè com més bé respires, més bo ets a l'hora de … Córrer? estàs dient que els humans van evolucionar per poder córrer? … El doctor Bramble va desplegar el guió en el seu cap. Va imaginar una tribu d'homínids primitius, tots rabassuts, ràpids i potents, amb el cap acotat permanentment per protegir-se dels perills, obrint-se pas entre els arbres amb agilitat. Un dia neix un fill lent, prim i amb el pit enfonsat que amb prou feines arriba a ser més gros que una femella i que es converteix en un blanc perfecte per als tigres. És massa fràgil per lluitar, massa lent per fugir, massa dèbil per atraure una parella que li doni fills. Per lògica, està condemnat a l'extinció, però, no se sap com aquest infeliç es converteix en el pare de la humanitat, mentre que els seus germans més forts i veloços, cauen en l'oblit.
Aquest relat hipotètic era de fet una descripción bastant exacta de l'enigma dels neandertals. La majoria de la gent es pensa que els neandertals són els nostres avantpassat, però de fet eren una espècie paral.lela que va competir amb l'Homo Sapiens per la supervivència. Diem competir per ser generosos. Els neandertals ens podrien haver derrotat en tots els terrenys: eren més forts, més resistents i probablement més intel.ligents; eren més musculosos i tenien uns ossos més durs, més bon aïllament natural contra el fred i un cervell més gran. Estaven molt més ben dotats per caçar i molt probablement van adquirir el llenguatge abans que nosaltres. Havien agafat un avantatge enorme en la carrera per dominar el món; quan va aparèixer a Europa el primer Homo Sapiens, ja feia gairebé 200.000 mil anys que els neandertals s'havien instal.lat còmodament. En un combat a mort entre els neandertals i aquells avantpassat nostres, els neandertals tenien totes les de guanyar. I què se'n va fer? Deu mil anys més tard de l'arribada dels sàpiens a Europa, els neandertals es van extingir. Ningú sap com va passar. L'única explicació és que algun factor X ens va col.locar a nosaltres-unes criatures més primes, mes lentes i més beneites- en una posició d'avantage respecte a les figures estelars indiscutibles de l'edat de gel. No va ser una qüestió de força. Ni d'armes Ni d'intel.ligència.
"Pot ser que fos la capacitat de …. córrer? ( Cristopher McDougall, 2011:254 )
Som els únics mamífers que ens desprenem de la major par de la calor corporal a través de la suor. Tots els animals coberts de pèl del món es refrigeren principalment a través de la respiració, cosa que redueix el seu sistema de regulació tèrmica a l'acció dels pulmons. Aquest és l'avantage de ser un animal nu que sua. Mentre suem, podem continuar corrent. ( Cristopher McDougall, 2011:259 ).
Nosaltres podem desprendre'ns de la calor mentre correm, però mentre galopen, els animals no poden esbufegar. ( ... )
Els neandertals van dominar el mon fins que va començar a fer bon temps: Fa uns quaranta-cinc mil anys, es va acabar el Llarg Hivern i va arribar un front càlid. Els boscos es van reduir i van deixar pas a praderies resseques que s'estenien fins a l'horitzó. El nou clima era ideal per els homes corredors; el nombre de manades d'antílops es va disparar. Els neandertals ho tenien més difícil; les seves llargues llances i les emboscades als canyons eren inútils contra els animals que corrien en manades per les praderies, i la caça major que els agradava es retirava a les profunditats dels boscos minvants. I ¿per què no van adoptar l'estratègia de caça dels homes corredors? eren llestos i sens dubte prou forts, però precisament aquest era el problema: eren massa forts. Quan les temperatures es van enfilar per sobre dels 32 graus, uns quants quilos de pes extra van passar a tenir una gran importància. En una persecució de dues hores darrera d'un cérvol, els homes corredors haurien deixat els seus competidors nendertals més de quinze quilòmetres enrera.
Asfixiats pels seus propis músculs, els neandertals van anar darrera els mastodonts i es van endinsar en el bosc agonitzant i en l'oblit. El nou món estava fet pels corredors ( Cristopher McDougall, 2011:266 )
Què en diria d'això n'Eudald Carbonell?
"És remarcable la rapidesa del desenvolupament de l'Homo Sapiens a Europa després de l'extició de l'Homo nenderthalensis; hi ha una enorme correlació entre l'expansió cultural i demogràfica de la nostra espècie i la desaparició dels nendertals. Això va succeir entre els quaranta mil i els trenta mil anys abans d'ara. Clive Finlayson opina que els nendertals van desaparèixer perquè al final de l'estadi isotòpic 3 es va produir una sèrie de fluctuacions climàtiques que van fragmentar la població, tan a nivell geogràfic com orogràfic, i que aquesta fragmentació els va portar a l'extinció. D'altra banda, Juan Luis Arsuaga defensa que cal justificar l'extinció dels neandertals a causa de qüestions tècniques. En la nostra opinió, quan els Homo Sapiens van arribar a Europa, els nendertals ja estaven molt fragmentats territorialment. Clive Finlayson té la teoria que fins i tot ja havien desaparegut d'algunes àrees. En un territori poc poblat, la velocitat de penetració de la nostra espècie és fulminant; el creixement de l'Homo Sapiens és exponencial, el nendertal despareix al mateix ritme. És clar que no coneixem com va succeir la substitució d'uan espècie per l'altra; no hi ha proves que ens indiquin què va passar exactament, però cal tenir en compte ota una sèrie de factors que hi devien influir i que podien ser, entre altres, el clima, l'ecologia, la inmunologia i la cultura." ( Eudald Carbonell, 2003:175 )
No serà que els córrer grans distàncies ens retorna a records atàvics de quan érem caçadors, que la vida sedentària moderna no aconsegueix adormir-los?
No ens perdem aquest vídeo de l'Attenborough a la BBC. Ni tampoc aquests dos enllaços: un i dos
Pain is inevitable. Suffering is optional. El dolor és inevitable, però el sofriment és opcional, depèn d'un. Per exemple, quan una persona que està corrent pensa: "Uf, què dur, no puc més", això de la duresa és un fet inevitable, però el de poder o no poder més, això queda ja a l'arbitri de l'interessat. Crec que aquestes paraules resumeixen de manera clara i concisa el més important d'una marató (Haruki Murakami, 2010:11 ).
Què fa que centenars de persones vagin buscant els límits dels seu cos corrent 90 kms. amb uns desnivells demencials, sofrint bàrbarament? Aquest cap de setmana anirem a la "Cavalls del vent" per veure aquest sofriment com a opció.
Hem assolit el nostre objectiu d'arribar a Monistrol de Montserrat després de caminar 108 Km! Caminar perquè altres no ho hagin de fer a la força en la seva vida diària. S'ha aconseguit una xifra de recaudació important que de ben segur ajudarà a donar un cop de mà a organitzacions locals de països del sud associades amb Intermon Oxfam. Mica en mica ens anem recuperant de l'animalada de fer tants Kms. i ja anirem comentant la pel.lícula, però avançaré un primer comentari d'en Quim.
Amics, finalment, vam aconseguir finalitzar la Trailwalker. Més enllà de la satisfacció d'haver acabat, el que en si no deixava de ser un repte, vam aconseguir recaptar 2.000 € per poder aportar a Intermón, que van ajudar a sumar els més de 429.000 € que en total va aconseguir recaptar la cursa. Hi va haver moments d'autèntica duresa... pluja, vent, fred, son, que ens demanava deixar-ho estar. Però tot i que l'objectiu ja estava aconseguit (recaptar per a Intermón), l'equip tenia un compromís moral amb tots vosaltres (encara que no us ho sembli). I això ens va ajudar a tirar endavant. Tots vosaltres vau confiar en nosaltres, i us ho havíem de tornar amb el nostre esforç. La vostra aportació ha estat molt important !!!
Gràcies de tot cor a tots !
Quim
(Foto de: Nil Bohigas /IO)
Diu Ferran Latorre a La vanguardia:
Quan a George L. Mallory li van preguntar, allà cap als anys vint, per quina raó volia escalar l'Everest va respondre amb una de les sentències més famoses de la història de l'alpinisme: "Perquè està allà". Ha passat quasi un segle i l'Everest ha estat l'escenari de nombroses aventures. Cadascú suposo que tindrà les seves preferències però jo em quedo, al marge de la primera vegada al 1953, amb una sèrie d'ascensions que conformen la meva llista de preferides. La preciosa escalada de T. Hornbein i W. Unsoled per l'aresta oest en 1963-i intentada pels catalans el 1982 -, la gloriosa sud-oest de Bonnington el 1975, la primera ascensió sense oxigen artificial de 1978, la magnífica primera en estil alpí de Loretan i Troillet, el 1986, i la primera catalana el 1985. [ ... ]
Aquesta muntanya es va convertir en una icona per a mi. I per això sóc aquí, de nou a Katmandú. Perquè l'Everest "està allà". Perquè l'Everest no seria res sense els homes. Perquè el repte existeix en la mateixa mesura en què hi ha la mirada dels homes. Per les mateixes raons-encara que mai iguals-que van portar fins aquí a la resta d'alpinistes que m'han succeït des dels temps de Mallory. Per tot això, de nou sóc aquí. Intentant construir el meu propi Everest, amb el cor a la mà.
Continuem somniant. Amb aquella inconsciència púber, ens hem deixat emportar per aquest cor que diu en Latorre i el proper 7 de Maig un equip de serpents deformes ens trobarem a Santa Maria de Palautordera per assolir els 102 kms de la Intermon Trailwalker. És un repte que haurem aconseguit el mateix dia 7 a la sortida: per retrobar-nos, per cordar les sabatilles a les 8 del vespre després d'un dia dur de feina, per repassar junts el material, per tocar el dos, per reinventar el joc "qui és qui ?", pels nervis, per la recaptació que ha tingut Intermón. Si a més arribem a Monistrol, ja serà la repera.
Josep Benet - Memòries I: de l'esperança a la desfeta
Escrit per Ramon
"Acabo la redacció d'aquest pròleg quan estic a punt de complir vuitanta-vuit anys. D'aquests, una quarentena els he hagut de viure sota règims espanyols que han perseguit la identitat nacional de la meva pàtria, amb el propòsit de convertir-la en una nació subordinada a la nacionalitat majoritària de l'Estat espanyol, que té la capital a Madrid. Una quarentena d'anys en què he hagut d'esmerçar esforços i sacrificis per gaudir d'allò més elemental -llengua pròpia i identitat nacional pròpia- que els altres pobles tenen sense que ningú els hi discuteixi. En desaparèixer el franquisme, amb la transició, va semblar que la situació canviaria i que seria possible que les diferents nacions que componen l'estat espanyol visquessin pacíficament, respectant-se les seves identitats i parles. Han transcorregut trenta anys, i aquesta esperança està essent decebuda. Tornen a aparèixer els brutals atacs contra Catalunya, la seva identitat nacional, el seu idioma i la seva economia. Es torna a sembrar l'odi contra Catalunya. En molts moments em sembla llegir i escoltar textos anticatalans d'ahir, dels temps de Franco i de més enrera. No ens enganyem: l'ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per anihilar la nació catalana en un termini relativament breu. No em correspon evidentment de parlar d'aquest tema aquí. Però sí del perill de mort que assetja la nació catalana. La lectura d'algunes pàgines d'aquesta obra pot ser útil en aquestes hores difícils.
Acabo: mancat del mes mínim secretariat i amb dificultats de desplaçament, he tingut la sort de comptar amb el suport de l'escriptor i amic Josep Poca. És just, doncs, que li doni públicament les gràcies. (Josep Benet, 2008: XVI).
El que més em destorba és aquest últim paràgraf. Ho tenim francament malament. No pels atacs que ens vénen de fora. Pels de dins. Com pot ser que no se li donés un cop de mà a aquest "homenot"? També és culpa dels de Madrit? No sé qui és Josep Poca, però també moltes gràcies..
"Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris"
Escrit per Ramon
"Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar". Àlies passem-nos-ho bé i immediatament.
Dimecres de Cendra: dia on els cristians participen en la cerimònia de la benedicció i imposició de la cendra, obtinguda per la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge de Rams de l'any anterior; ja que els objectes que havien rebut la benedicció no podien ni ser llençats ni maltractats.
"El dimecres de Cendra també és el dia de l'anoment enterrament de la sardina, que té l'origen en una festa carnavalesca madrilenya i que va entrar a Catalunya a mitjan segle XIX. Es feia una berenada al camp i després se celebrava una cerimònia grotesca de caràcer anticlerical en que era enterrada entre plats de terrissa i molta barrila una sardina o una arengada, prolongació de l'antiga "sardina" castellana, que no volia pas significar cap peix, sinó una espinada o canal del porc: així quedava enterrat el que era gras." (Antoni Dalmau, 2010: 99-100).
Senyors, senyores, el Rei Carnestoltes ( Carnes Tollitas ) és mort. Endavant amb la penitència de Quaresma. Abans , això sí, una bona truita de Dijous Gras ( segons Ignasi Domènech, La teca, 1924 ):
Es posa a fregir a la paella 100 grams de carn de porc grassa tallada a trossos petits, fins a fer-ne llardons. Un cop fets, es treuen de la paella i es posa a fregir 180 grams de botifarra, també feta a trossos. Una vegada acabada de fregir es barreja amb els llardons. Llavors es posen 150 grams de mongetes blanques, bullides i ben escorregudes a la paella. Un cop daurades se'ls afegeixen els llardons, la botifarra i 8 ous batuts, amb un xic de sal. Amb tot això es fa una truita rodona i plana, a la qual es donarà la volta fins que agafi per totes dues cares un lleuger color enrossit.
Visca la cuina mediterrània! Amb aquest platàs, podem iniciar de manera correcta la ruta de la "intermon trailwalker". Ja us explicaré, però millor no avançar aconteixements.
Després de sentir a Javier Arenas dir en el congrés nacional del PP que "un govern andalús del Partit Popular sempre serà baluard per a la igualtat d'oportunitats de tots els espanyols. Més clar, no mirarem a una altra banda, serem bel·ligerant si a un nen se li intenta obligar a estudiar en una altra llengua diferent de la seva, o si algun andalús no pot accedir a una feina, per estar format en castellà, o sigui en espanyol, serem bel·ligerant. " o després de sentir a la presidenta del PP català Alicia Sánchez que ella "no utilitzarà el català en les seves intervencions davant el ple del Senat (malgrat que el reglament ho permet fer a partir d'aquest Gener del 2011 ) ja que l'ús de les llengües cooficials al ple de la cambra alta té un cost que no es pot justificar en un moment de crisi com l'actual, …un es queda perplex, amb cara de póquer; sentint com es belluguen les fulles dins la brisa una tarda d'Octubre a les Guilleries. Amb aquella tranquilitat zen estil orc de Mordor a la batalla de Minas Tirith. Els pensaments s'abraonen uns sobre els altres i només n'acaben sorgint sons guturals de senglar.
Em poso de genollons davant el Sr. Monzó per fer l'article a La Vanguardia del dia 26 de Gener de 2011. És el que m'hauria agradat escriure si hagués tingut la tranquilitat d'esperit que tocava, i el seu art. Us poso l'enllaç aquí perquè el llegiu i el disfruteu.
"Que en són d'horribles els automòbils. Voldria ser ric per no haver-los de menester i viatjar sempre amb tartana com Rossini ( que no volgué prendre mai el tren, nou de trinca a la seva època ), o millor a peu com Ramon Llull; ara un pobre no es pot permetre el luxe d'anar a peu, no té temps."
Joan Sales, Cartes a Màrius Torres seguides de Viatge d'un moribund ( 1976 )